Poesia caiguda del cel a la Plaça del Llibre

La poesia va prendre els escenaris de la Plaça del Llibre de València la passada setmana. Tant és així, que el llibre més venut d’aquest encontre literari -del 28 d’octubre a l’1 de novembre- fou el poemari inèdit Cel de fang (Bromera), del Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana d’enguany, Marc Granell.

Trencava el gel Josep Micó, autor de Vespres d’inventari (Onada), un poemari que sorgeix de 42 haikus. Micó conversà amb Abel Dávila, qui emfasitzà els diversos valors que conté el llibre i l’elegància de l’estructura: “Josep és un orfebre de la paraula”. L’autor acabà recitant alguns dels haikus del poemari i reivindicant la importància de la cultura per a l’economia: “Els autors, aquells que fem possible la cultura, hem de tindre les nostres retribucions”.

El plat fort de la programació lírica a la Plaça del Llibre fou divendres amb dues presentacions seguides dels pesos pesats dels versos valencians: Marc Granell amb Cel de fang (Bromera) i Maria Josep Escrivà amb Sempre és tard (Proa). Granell, Premi de les Lletres Valencianes de la Generalitat d’enguany, presentava després de catorze anys sense haver publicat cap volum inèdit. A l’escenari l’acompanyava el seu editor Gonçal López-Pampló per part de Bromera, qui anuncià la publicació a la primavera d’un nou poemari infantil de Granell que il·lustrarà el germà de l’autor, Manuel Granell Rodríguez.

“Ha suposat un retrobament amb allò que trobava molt a faltar, eixa sensació creativa, de necessitat d’escriure poemes, d’anar veient el llibre. Feia catorze anys que no ho sentia. Pensava que la poesia m’havia abandonat, que ja havia dit tot el que volia”, confessà Granell. I és que com va afirmar el Premi Lletres Valencianes, “la poesia no la busques, sinó que ella et busca a tu, quan vol“. Tant és així que malgrat el temps passat, el fons del nou poemari és la seua poesia de sempre, fonamentada en dos vessants: una més personal, des d’un punt de vista filosòfic on el poeta es pregunta per la mort i pel pas del temps; i una altra poesia més política, social, on l’autor reflecteix la seua preocupació pel rumb de la societat. El canvi fonamental que Granell observa és la pèrdua de l’esperança. “Tots diem que l’esperança és l’última cosa que es perd, però després que l’esperança mora, molt de temps després s’acaba la curiositat“, afirmà Granell.

López-Pampló va explicar que el poemari adult, llegit durant el confinament, el va convidar a l’optimisme: “en un escenari d’absolut pessimisme, no em convidà al pessimisme potser perquè mirava a la realitat de cara”.

Cel de fang presenta un to més irònic i resignat gràcies a un major distanciament de l’autor, que reflexiona sobre la vellesa, la degradació del cos, el que li hauria agradat fer i també sobre la societat abocada “que hem construït entre tots”. “Jo vull veure com és la catàstrofe, no me’n vaig, vull veure com acaba!”, va exclamar el poeta, que estigué una hora signant a la Plaça del Llibre.

Una altra cap de cartell del lirisme valencià, Maria Josep Escrivà, coincidí la vesprada amb Granell, presentant Sempre és tard (Proa), acompanyada de Begonya Pozo. Escrivà coincidí amb Granell en el perill que té el poeta de cansar-se d’un mateix. Sempre és tard aprofundeix d’una manera més radical que l’anterior poemari de l’autora, Serena barca (Edicions del Buc), en la sensació de pèrdua i en la consciència del carpe diem: “buscar el sempre és arribar tard”.

Pozo coincidí que el nou poemari reprén la línia de Serena barca amb dos temes centrals, l’amor i el desig a través de l’erotisme del llenguatge i el protagonisme del mateix llenguatge i de les seues arrels. “Últimament m’agrada explorar el trencament dels versos. Està tot inventat però el repte és mantenir una certa forma clàssica i jugar amb els versos i la força de cada paraula”, va admetre l’autora. “És cert que segons com és llegit el poema, pot adquirir sentits diferents”, va coincidir Pozo. Ambdues poetes acabaren recitant alguns poemes, entre els que hi havia homenatges a altres autors com Jaume Pérez Montaner o Antonio Cabrera.

“L’editor, la poetessa i el traïdor”

Escrivà repetí dissabte amb la presentació d’El llapis amb què escric (Edicions 96), amb també Josep Antoni Ysern Lagarda, traductor de l’autora polonesa Anna Swirszcynska que publica una selecció de la seua poesia en aquest volum.

Tancà el carrusel de presentacions poètiques de la Plaça del Llibre Edicions del Buc, amb una doble presentació dels poemaris Llibre sisé, de la portuguesa Sophia de Mello Breyner i traduït per Jordi Sebastià, i Dos viatges, de Xènia Dyakonova. La presentació fou a càrrec de l’editor Pau Sif, l’autora Dyakonova i el traductor Sebastià, qui posà nom a l’encontre: “l’editor, la poetessa i el traïdor”.

Sebastià explicà que de Mello és la primera dona a guanyar el Premi Luís de Camoes, el més important de la literatura portuguesa i que compta amb una poesia més clàssica i mitològica que evoluciona a altra més combativa, cap a unes idees provinents del socialisme de l’humanisme cristià. “He intentat mantenir la sonoritat del portugués en la traducció, però el fet que l’edició de Buc siga bilingüe permet al lector veure l’original”, afirmà el periodista i traductor, que acabà la seua intervenció recitant alguns dels poemes.

Al seu torn, Xènia Dyakonova presentà el seu poemari Dos viatges, que començà sent un bestiari però que evolucionà després que l’autora observara que hi havia poemes on parlava d’animals com a excusa per a tractar altres temes. El títol fa referència a l’estructura, ja que al poemari hi ha dos viatges, com les dues cares d’un disc: una fugida de la rutina cap al món dels somnis i altra fugida a través de l’art i la cultura. L’autora, també traductora al català del rus, recità alguns poemes com “Raons per quedar-se”, sobre la incertesa abans d’un viatge o “Vistes urbanes”, “una cançó de jazz però en poema”.

La poesia s’erigeix, així, com un dels gèneres amb més presència a la Plaça del Llibre de València i assoleix el primer lloc del rànquing dels més venuts amb Cel de fang (Bromera).